Museus i Twitter. Quin ús fan de Twitter els museus, les col·leccions i altres institucions culturals?

Descarregueu-vos el document

L’entitat que millor resultat obté en l’ús de Twitter és el Museu de les Arts Decoratives (@dhub_bcn). La més activa és el Centre d'Art Terres de l'Ebre (@eufonic_fest). La més influent és el Museu d'Idees i Invents de Barcelona (@mibamuseum). La més ben considerada com a font d’informació és el Museu Picasso (@museupicasso). La que més interactua és el Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal (@museudelleida).

Com utilitzen Twitter les institucions culturals? En fan un ús que s’adiu amb els principis d’interacció i bidireccionalitat en els quals es fonamenta la cultura 2.0? o contràriament només s’utilitza com un plafó de suro on s’hi poden penjar els cartells de les pròpies activitats?

Certament respondre bé a aquestes preguntes resulta difícil perquè implicaria una anàlisi ben acurada de quins són els continguts que cada tweet conté. De totes maneres, ens podem aproximar a l’ús que se’n fa utilitzant diverses mètriques.

Per poder fer aquesta aproximació a l’ús de Twitter que ara presentem es van prendre com a mostra els 85 museus i col·leccions que hi tenen usuari. Podeu seguir-les a través d’aquesta llista de Twitter. Per poder disposar de dades numèriques de cadascuna d’aquestes entitats es va utilitzar l’apliació Twitonomy. Entre els dies 6 i 7 de desembre de 2012 es van obtenir dades que informaven de la data d’ingrès a Twitter, el nombre de tweets emesos, nombre de followers i following de cada usuari, entre altres.

De totes aquestes dades obtingudes s’ha parat especial atenció a 11 paràmetres que proporcionen informació sobre quatre àmbits:

·         L’activitat de l’usuari

1.       Mitjana de tweets per dia

·         La influència de l’usuari

2.       Ràtio followers/following

3.       Llistes x cada 1000 seguidors

4.       Llistes

·         L’usuari com a font d’informació

5.       Links per tweet

6.       Tweets retweetejats

7.       Retweets dels tweets

8.       Hashtags

·         La capacitat d’interacció de l’usuari

9.       Mencions d'usuari per tweet

10.   Retweets fets per l'usuari

11.   Respostes

Totes les institucions han estat valorades en tots els paràmetres. Per cadascun d’aquests paràmetres s’ha obtingut una classificació. En cadascuna de les 11 classificacions, cada institució ha obtingut una posició, entre 1 i 85, en funció del seu resultat en aquell paràmetre. Per obtenir els resultats finals s’ha efectuat una mitjana de les posicions obtingudes en cada àmbit. El resultat total és una mitjana de les onze posicions. Els resultats per cada àmbit són una mitjana de les posicions obtingudes en els paràmetres de cada àmbit.

Segmentació del conjunt

Si ens fixem el la data d’alta i en el temps transcorregut entre aquesta alta i el dia que es va fer el primer tweet, no es veu una relació evident amb l’activitat d’usuari (mitjana de tweets per dia). Per tant, el comportament de les 85 entitats estudiades és massa divers com per només observar-les conjuntament. Així doncs, s’ha plantejat una segmentació, perquè cadascuna d’elles pugui ser observada entre altres que siguin semblants. El conjunt d’entitats en funció del nombre de tweets emesos d’aquesta manera les diferents entitats es troben agrupades amb d’altres que han generat un volum d’emissions semblant.

SEGMENTS mínim-màxim de tweets emesos
1500<
1000-1499
500-999
200-499
100-199
50-99
<50

Resultats

Les cinc entitats que millors resultats obtenen de mitjana en les diferents mètriques analitzades són les següents:
1. Museu de les Arts Decoratives (@dhub_bcn)
2. Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) (@MNAC_museu)
3. Museu Picasso (@museupicasso)
4. Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) (@MACBA_Barcelona)
5. Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB) (@museuciencies)

Per segments:

Segment 1500<

1. Museu de les Arts Decoratives (@dhub_bcn)

Segment 1000-1499
6. Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) (@mNACTEC)

Segment 500-999
7. Museu Marítim de Barcelona (@MuseuMaritim)  

Segment 200-499
12. Museu del Ferrocarril de Catalunya (@mferrocarrilcat)
 

Segment 100-199
21. Museu del Suro de Palafrugell (@elMuseudelSuro) 

Segment 50-99
37. Museu de la Pesca (@MuseudelaPesca)  

Segment <50
44. Museu de Tortosa (@MuseudeTortosa)

Les cinc entitats més actives són:
1. Centre d'Art Terres de l'Ebre (@eufonic_fest) 
2 .Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) (@MACBA_Barcelona) 
3. Museu de la Música (@lauditori) 
4. CosmoCaixa Barcelona. Museu de la Ciència de la Fundació "La Caixa" (@FundaciolaCaixa) 
5. Museu de les Arts Decoratives (@dhub_bcn)  

Les cinc institucions més influents són:
1. Museu d'Idees i Invents de Barcelona (@mibamuseum) 
2. Museu Etnològic de Barcelona (@museuetnologic) 
3. Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB) (@museuciencies) 
4. Museu de les Arts Decoratives (@dhub_bcn) 
5. Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) (@MNAC_museu)   

Les cinc entitats que millor font d’informació són per als altres usuaris són:
1. Museu Picasso (@museupicasso) 
2. Museu de les Arts Decoratives (@dhub_bcn) 
3. Museu de la Pesca (@MuseudelaPesca) 
4. Museu del Ferrocarril de Catalunya (@mferrocarrilcat) 
5. Museu del Suro de Palafrugell (@elMuseudelSuro)  

Les cinc entitats que més interactuen són:
1. Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal (@museudelleida) 
2. Centre d'Art de Tarragona (@CA_Tarragona) 
3. Museu Europeu d'Art Modern (@MuseuMEAM) 
4. Fundació Joan Miró (@fundaciomiro) 
5. Fundació Gòdia (@ffgodia)  

 

Una exposició sobre la història del Port de Salau

El Château de Seix (Ariège) acull, des del 28 de desembre de 2012 i fins el 12 de maig de 2013, una exposició que explica la història del Port de Salau, un indret geogràfic clau per entendre els contactes transfronterers entre el Pallars i el Coserans, entre Catalunya i Occitània. S’hi descriuen les relacions ramaderes, comercials, humanes, l’organització del territori orientada a la gestió d’aquestes relacions, en definitiva la història compartida de dos vessants als quals no els separa la muntanya sinó que els uneix. El trànsit de gent i mercaderies pel Port de Salau, així com també per d’altres ports com el de Marterat o el d’Aulà, va fer que a les confluències de camins s’hi posessin peatges, es construïssin fortificacions, es fundessin hospitals i hi creixessin poblacions. L’exposició pretén donar a conèixer la història de totes aquestes relacions així com el patrimoni que va construir-se a redós dels lligams transfronterers.

Des de l’època romana, l’organització territorial de la zona del Coserans evidenciava una voluntat de control sobre els passos pirinencs. Aquest fou el motiu pel qual es van fundar les poblacions de Sent Gironç i de Sent Lliser la qual conserva unes importants restes de la seua muralla romana construïda a principis del segle V.
A les darreries del segle XII, els monjos hospitalers es van establir a Salau, al peu del port, on atengueren peregrins i viatgers. 
Una carta de 1292 ordenava la presència d’un frare hospitaler a la petita església de Sant Joan. L’edifici havia desaparegut però la toponímia en mantenia la seua traça en l’indret anomenat el planell dera Gleiseto, per sota de la cabana d’Empoll, al vessant occità. Unes excavacions arqueològiques portades a terme dins el marc de la recerca d’aquesta exposició han permès localitzar-la.

Els intercanvis comercials que es portaren a terme al llarg del segle XIX, permeten documentar el pas, pel Port de Salau, de milers de persones i centenars de tones de mercaderies per any. Aquests intercanvis (tant els legals com els il·legals) entre les dues bandes feien que a les fires i mercats de Sèish s’hi poguessin trobar productes provinents de Catalunya com la sal, l’oli d’oliva i la llana. Al seu torn, els catalans hi adquirien animals per al treball agrícola, bestiar per a la ramaderia, cereals o vi del Llenguadoc. A banda dels intercanvis comercials al segle XIX també hi hagué uns fluxos laborals molt importants entre ambdós vessants pirinencs. La pressió demogràfica a la zona de l’Alt Salat va fer que molts dels seus habitants es desplacessin per tal de treballar com a temporers agrícoles al Pallars en el moment que calia mà d’obra per poder dallar els prats. Pels volts de 1850 foren uns 10.000 els dallaires occitans que passaren el Port de Salau per anar a fer de temporers al Pallars. La migració temporal va diversificar-se i va propiciar l’aparició de nous oficis com els colporteurs (venedors ambulants) i els orsalhers (ensinistradors d’óssos).

 
El trànsit de mercaderies entre el Coserans i el Pallars van fer necessària l’existència de control duaner. A Salau hi havia duana, però també n’hi havia a Alós d’Isil. La duana de Salau va registrar el pas de 160 tones de mercaderies el 1859 i el 1880 el pas de prop de 30.000 persones.

I entre els viatges amunt i avall de tanta gent, a principis del segle XX ens trobem amb l’anècdota del pas d’Albert de Mònaco que consta que va estar a Salau el 6 d’agost de 1916, abans de passar cap al Pallars. Aquí va allotjar-se a casa Ignàsia d’Isil i durant la seua estada a la zona va visitar l’estany d’Airoto.

La indústria paperera que durant dos segles havia funcionat a la vall del riu Salat, al segle XIX es va trobar amb una manca de matèria primera, segurament provocada per la sobreexplotació de la forest local. El 1874 l’empresa Caujolle de Cadarcet assaja una solució que li hauria permès portar fusta del bosc de Bonabé. Per aquest motiu s’obre una pista que havia de permetre la connexió entre els dos vessants pirinencs però les obres s’aturaren a Empoll. El 1903 fou l’empresa Matussière-Forest la que va iniciar les obres que permetrien finalment posar en funcionament la iniciativa d’explotar el bosc de Bonabé i traslladar la fusta a través del port de Salau. En aquest cas es construïren unes grans infraestructures que permeteren, no sense força entrebancs, portar la fusta per cable fins al vessant occità. La iniciativa va finalitzar el 1921.

La Guerra Civil Espanyola va comportar l’any 1938 un èxode cap a França de més de 2.000 refugiats que travessaren els ports pallaresos (Salau, Bouet, Marterat). Només entre el 2 i el 15 d’abril passaren més de 700 persones, prop de 500 ho feren pel Port de Salau. Molta d’aquesta gent va ser acollida als departaments francesos de l’Aveyron i el Puy-de-Dôme, principalment a les seues capitals, Rodez i Clermont-Ferrand.

Amb la Segona Guerra Mundial, milers de persones fugiren de la guerra europea passant els Pirineus en direcció a Espanya. Molts pogueren arribar fins aquí gràcies a la feina de les xarxes d’informació i evasió aliades. A la zona del Pallars Sobirà i el Coserans s’hi van bastir dues xarxes d’informació en les quals el component local fou fonamental a l’hora de poder-se implantar sobre el territori i obrir camí a les comunicacions entre l’Europa ocupada pel nazisme i Londres i els Estats Units. D’una banda la xarxa Wi-Wi, organitzada per l’OSS americà i de l’altra la xarxa belga de Jean. En aquest cas, el coneixement del territori dels membres de les dues xarxes va permetre evitar un port de Salau extremadament vigilat pels alemanys. Tant la Wi-wi com la de Jean utilitzaren el pas dels Vinyals (situat entre el port d’Aulà i el de Salau), per tal de poder realitzar el seu trànsit transfronterer.

 
L’exposició ha estat possible gràcies a les recerques fetes per diversos professionals d’ambdues bandes (Coserans i Pallars) i gràcies a l’impuls de la xarxa PATRIM de la qual en formen part el Château de Seix i l’Ecomuseu de les valls d’Àneu, entre altres equipaments.

Recull de premsa

Una estratègia de gestió cultural on-line

 Descarregueu-vos la guia

Sembla ben evident que avui en dia ningú no pot dubtar de la importància que té Internet per a la comunicació entre les persones. Les TIC i les xarxes socials han permès desenvolupar una nova manera de relacionar-nos i d’informar-nos, tot i així les continuïtats entre el món off-line i el món on-line són evidents... o si més no ho haurien de ser.
 
Més enllà de la dimensió individual, les empreses, les associacions, les institucions, les escoles... i/o les entitats culturals també són presents a la xarxa, de vegades però, més per un impuls gregari que no pas per haver-se convençut de la necessitat després d’una bona reflexió que respongui per què i com cal ser-hi.

La presència a la xarxa cal que sigui planificada o si més no pensada i raonada. El fet que s’hagi creat una nova manera de comunicació no vol dir que el món on-line sigui quelcom a banda del món off-line. La comunicació a través d’Internet i les xarxes socials és nova perquè l’accés a la informació és ràpid i immediat però sobretot perquè tothom pot convertir-se en emissor alhora que és receptor de la informació. Bidireccionalitat i feedback són les claus de volta del canvi. Però el canvi no implica una fractura entre el món off-line i el món on-line, la presència a la xarxa de les entitats culturals ha de reflectir com són a la “vida real”.

És important analitzar com és la nostra entitat cultural per poder pensar en l’estratègia que cal seguir a la xarxa. Hi ha moltes xarxes i eines que ens poden fer servei però potser no cal que les utilitzem totes. Fer una bona tria ens pot ser més útil que tenir presència a tot arreu i la tria cal fer-la en funció de les necessitats i del capital humà. Un exemple: conèixer d’entrada quines són les necessitats reals i quines persones poden gestionar allò que serà la nostra comunitat on-line pot ajudar-nos a triar entre fer front a una estratègia en solitari a la xarxa o bé desenvolupar-ne una de col•lectiva.

A continuació us presentem una guia que pot servir d’ajuda a l’hora de planificar l’estratègia i la presència a la xarxa. En ella es presenten més d’una vintena de xarxes socials i eines 2.0, no pas per utilitzar-les totes sinó per poder fer una tria en funció de les necessitats.

Aquestes xarxes i eines es troben agrupades en diversos àmbits que han de permetre cobrir un gran ventall de possibilitats que Internet posa al nostre abast:

• Ens organitzem
• Ens informem
• Ens mostrem
• Ens geolocalitzem
• Ens difonem
• Ens relacionem
• Ens monitoritzem
• Ens analitzem

Per a cadascuna de les xarxes i eines es dóna una breu explicació de què és i per a què serveix, si cal incorporar imatge corporativa (avatar) al perfil, quins continguts s’hi poden mostrar, com hi cal actuar, com s’hi pot interactuar i com es pot valorar la reputació on-line de l’entitat i les estadístiques de visitants (monitorització i anàlisi), entre altres qüestions. La guia es va elaborar fa uns mesos per tant hi ha hagut canvis a la xarxa, per exemple Google Docs ara és Google Drive, però aquest canvis no afecten la seua funcionalitat.

Us podeu descarregar la guia seguint aquest enllaç.

Esperem que us faci servei.

El pessebre popular dels anys 1930. El pessebre de Ramon Violant i Simorra

Exposició: "El pessebre popular dels anys 1930. El pessebre de Ramon Violant i Simorra"
Ecomuseu de les valls d'Àneu
Del 23 de desembre 2012 al 27 de gener de 2013

Orígens del pessebrisme
L’origen dels pessebres està molt relacionat amb les representacions dramatitzades de la litúrgia de la nit de Nadal que s’iniciaren el segle X a Occitània. Les primeres recreacions amb figures del misteri de Nadal es pararen a l’interior de les esglésies italianes del segle XII. Els franciscans, els dominics i els jesuïtes tingueren un paper molt important en la popularització i difusió d’aquestes representacions figurades. Al segle XV i a Nàpols, comencem a trobar pessebres també fora de les esglésies, en cases de famílies nobles i adinerades. Nàpols esdevingué un centre pessebrista molt important que irradià aquesta tradició a la península Ibèrica pels volts de l’any 1700, gràcies a les relacions comercials mantingudes per Felip V. La cort reial a Madrid comença a adoptar la moda napolitana de parar pessebres privats,més enllà dels murs de les esglésies. Aquesta influència arribà posteriorment a Barcelona i s’introduí a les cases de les famílies més notables de la ciutat.

Els artistes locals
I amb la nova moda s’inicià també la producció local de figures de pessebre de la mà d’artistes i escultors catalans fortament influenciats per la tradició napolitana. Un dels escultors més reconeguts fou Ramon Amadeu (1745-1821) les obres del qual són encara molt apreciades entre els col•leccionistes i és evident la seua influència en l’art pessebrístic al llarg dels anys. Amadeu també es troba en l’origen de la tradició dels sants d’Olot. Al segle XIX, el pessebrisme és encara un costum de famílies benestants. En aquest moment ja hi ha col•leccionisme de figures elaborades pels artistes més reconeguts. Tant el pessebrisme com el seu col•leccionisme continua vigent avui en dia. Les figures més valorades entre els col•leccionistes són aquelles que han estat elaborades per artistes als quals se’ls reconeix el seu prestigi. Un exemple són les figures realitzades pel taller de la família Castells.

Els pessebres populars
A les darreries del segle XIX i a principis del XX, el pessebre s’introdueix en les cases més humils. Fires com la de Santa Llúcia afavoreixen aquest fet ja que era en aquests espais on es podien adquirir figures d’autors populars, sovint desconeguts. Aquest fenomen amplià la temàtica de les figures que començaren a reflectir la societat i els seus oficis.

El pessebre popular de Ramon Violant i Simorra
L’exposició recull les figures del pessebre que l’etnògraf Ramon Violant i Simorra parava a casa seua a Barcelona. Les figures van ser comprades per Violant entre els anys 1931 i 1939 a les successives fires de Santa Llúcia i són una mostra d’aquest pessebrisme popular que reflecteix la societat, la seua vida quotidiana, les formes de vida tradicional, els oficis, la indumentària, els paisatges, etc. Les figures més representatives d’aquesta nova tradició popular són els pastors, els músics, els capellans o els caganers. Una de les característiques d’aquestes figures dels anys 30, és el fet que moltes d’elles porten barretines, una característica que desaparegué després de la guerra civil, amb la prohibició de figures amb barretines vermelles a la fira de Santa Llúcia de Barcelona. Totes aquestes figures foren conservades durant més de 60 anys per la filla gran de l’etnògraf, Caterina Violant i Ribera. Amb la mort de Caterina, la seua germana Ramona les recuperà i permeté a l’Ecomuseu que les exposés després de ser restaurades. L’exposició es complementa amb un seguit de figures artístiques, no populars, pertanyents a la col•lecció de Cinto Gabriel de Ribera de Cardós. Algunes d’aquestes peces són del taller de la família Castells.

Descoberta d’unes pintures romàniques desconegudes a l’església de Sant Pere de Sorpe

Durant l’estiu de 2012, s’ha portat a terme un seguit d’obres de condicionament i restauració a l’església de Sant Pere de Sorpe. Aquestes obres han propiciat la troballa de dos conjunts de pintures romàniques desconegudes fins ara i que han estat restaurades per a la seua conservació in situ. Un dels conjunts restava amagat en un espai sota llosat, l’altre es trobava ocult darrera d’un altar situat al mur sud de la base del campanar. En aquest darrer s’hi pot veure un personatge amb aurèola de sant, portant un bastó o bàcul, enfront del qual hi ha un animal; totes dues figures es troben situades en un primer terme i darrera seu hi ha uns elements arquitectònics que s’intueixen com d’un gran edifici o potser d’una ciutat.

La intervenció també ha permès documentar l’existència d’un seguit de fornícules a l’interior de l’església, situades al mur sud i vinculades al moment de construcció de l’edifici.

El canvi d’ubicació de les piques d’oli i la pila baptismal que es conserven a l’interior ha posat al descobert la totalitat de l’estela que sostenia una de les piques d’oli. En aquesta estela hi ha gravada una figura humana en actitud orant que fins ara només es podia veure dibuixada fins als genolls. Ara es pot veure que el gravat també conserva les cames i els peus.

L’actuació s’ha emmarcat dins del programa Romànic Obert, impulsat per l’Obra Social "la Caixa", que té com a objectiu realitzar diverses intervencions de restauració i conservació en 74 monuments i elements patrimonials romànics de Catalunya. Al Pallars Sobirà s’ha realitzat intervencions a Sant Pere de Sorpe, la Mare de Déu de les Neus d’Àrreu, la Col·legiata de Santa Maria de Gerri de la Sal, Santa Maria d’Àneu, Sant Bartomeu de Dorve i Sant Pere del Burgal.

Si voleu saber-ne sobre la intervenció portada a terme a Sant Pere de Sorpe, podeu consultar:
 

*  PAGÈS, Montserrat, “Les noves pintures romàniques descobertes a Sorpe” dins Nabius, núm. 10, Consell Cultural de les Valls d’Àneu, Esterri d’Àneu, 2012, p. 5-6.

* CASAL, Neus-ROVIRA, Pere, “Sant Pere de Sorpe: paradigma d’intervenció mural” dins Nabius, núm. 10, Consell Cultural de les Valls d’Àneu, Esterri d’Àneu, 2012, p. 7-9.

Un recorregut per les restes de la Matussière-et-Forest a Bonabé

Bonabé (Pallars Sobirà) on Prezi

El 1903, l’empresa Matussière-Forest comença les obres per portar a terme una gran iniciativa que pretenia explotar la fusta del bosc de Bonabé (Pallars Sobirà) i traslladar-la mitjançant un cable fins a la població de Salau situada al vessant francès dels Pirineus. Les dificultats tècniques van fer que el 1908 el cable encara no funcionés, malgrat l’explotació forestal a Bonabé anés acumulant fusta que s’anava malmetent.

 
Tot i que les dificultats per endegar un projecte de tanta magnitud foren moltes, finalment es va aconseguir realitzar la connexió entre Bonabé i Salau. Per poder-ho portar a terme es realitzà tot un seguit d’infraestructures a Bonabé, al cap del Port de Salau i també a Salau.
 

·         Bonabé:

o   Estació de sortida del cable

o   Una serradora hidràulica

o   Una forja

o   Un molí

o   Allotjaments per als treballadors i les famílies

o   Una capella (1917)

·         Cap del Port:

o   Estació receptora i l’embarcament de la fusta

o   Edifici amb:

§  Taverna

§  Allotjaments per als treballadors

§  Duana

·         Pèzerouze:

o   Estació intermitja

·         Couladous:

o   Duana

·         Salau:

o   Estació receptora del cable

o   Magatzem de la fusta

o   Obrador per estellar la fusta per fer el paper

o   Canal pel salt d’aigua generador de l’electricitat per moure el cable i la resta d’instal·lacions

La posada en funcionament d’aquesta indústria va suposar un gran impacte econòmic a la petita població de Salau on s’instal·là una oficina auxiliar de Correus, es posà en marxa el servei de telègraf, es creà una cooperativa de pastisseria i es va haver d’ampliar el cementiri. Però a Bonabé l’impacte encara fou més gran ja que hi aparegué un petit poble en el qual s’hi portava a terme un mercat setmanal, amb cases per a les famílies dels treballadors, un hotel, una petita capella i assistència sanitària per als malalts gràcies a què el doctor Dégeilh de Seix hi anava periòdicament.

 
El 1921 l’empresa Matussière-Forest va deixar de funcionar i amb ella l’explotació de Bonabé. Les causes foren diverses: la mobilització dels treballadors francesos per l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), l’esgotament del bosc de Bonabé i el desgast de la infraestructura del cable.

El 1925 un incendi va destruir les construccions de Bonabé de les quals avui en dia encara en podem seguir la traça gràcies a la gran quantitat de material fotogràfic que es va editar. Un passeig per Bonabé ens permet poder localitzar els vestigis de l’antiga indústria forestal. Si el passeig el fem amb un mapa i les antigues postals d’època, el resultat és un recorregut pels antics edificis, cases, serradores, pilones del cable... un recorregut que podeu gaudir des d’aquesta presentació.

Per saber-ne més podeu consultar:

• http://ventduport.jimdo.com/m%C3%A9moire-de-la-vall%C3%A9e/l-aventure-du-bois-bonab%C3%A9/
• http://meteopallars.blogspot.com/2009/05/la-industria-de-la-fusta-al-port-de.html
• http://pinterest.com/abecedari/matussiere-et-forest/

Presència de les entitats culturals a Internet, ús de les xarxes socials i de les eines 2.0. Anàlisi quantitativa

Descarregueu-vos l'estudi (català)
Descárgate el estudio (castellano)

La majoria de les institucions culturals s’han abocat a l’ús d’Internet i de les xarxes socials essent conscients que calia ser-hi però, massa sovint, sense haver pensat ni analitzat mai la manera com hi calia ser present. Val a dir però, que aquest és un món extremadament nou i extremadament canviant, per tant resulta difícil saber cap a on anar. Molt sovint el resultat de la manca d’una estratègia comporta un ús de la xarxa per sota de les possibilitats que aquesta té. Arribat aquest punt (hi som però ens convé millorar) caldria, abans d’aplicar o de desenvolupar cap estratègia, mirar de quina manera s’hi és. Aquest ha estat el primer punt de partida de l'estudi.

L’anàlisi de la presència de les institucions culturals a Internet caldria fer-la des d’un punt de vista quantitatiu però també qualitatiu. Un primer pas per portar a terme l’anàlisi havia de ser una recollida de dades quantitatives i això és precisament el que s’ha fet. S’ha assajat també una primera aproximació qualitativa però essent conscients que es tracta només d’això, un assaig. Cal dir que per poder portar a terme una recollida de dades en la direcció de fer una anàlisi qualitativa hauria d’implicar un treball col·laboratiu, també en la definició dels ítems que caldria valorar.

Els àmbits analitzats han estat fonamentalment tres (amb els seus corresponents subàmbits). D’aquí s’han extret 30 ítems que s’han valorat mitjançant una pregunta de resposta sí o no (l’entitat té compte o presència a...?). Cada resposta igual a SÍ s’ha valorat amb 1 i cada resposta NO s’ha valorat amb un 0. S’ha tingut en tot moment molt en compte el fet que es valorava la presència a Internet d’una entitat concreta, no l'ens que la gestiona. Per exemple: l'entitat és el Museu Municipal, l'ens que el gestiona és l'Ajuntament.

Contacte i localització en línia (al núvol). Aquest ha de ser el primer pas per poder valorar la presència a Internet de qualsevol entitat. Disposar d’adreça electrònica i d’una web de referència.

Lloc o pàgina web. Quines característiques mínimes hauria de tenir la web? No s’ha entrat a valorar-les en termes de disseny ni tampoc als seus aspectes tècnics, això formaria part d’una anàlisi qualitativa. S’han observat les webs preguntant per qui en té la capacitat de gestió o qui n’és el responsable, si la web ha estat creada específicament o no per difondre l’entitat, si hi ha un domini propi. En quantes llengües s’expressa aquesta web? S’ha valorat el fet que s’expressi en més d’una llengua perquè està clar que com a mínim cal que s’expressi en una llengua. Aquí s’introdueix un ítem que valora la llengua pròpia de l’indret on es troba l’entitat, aquest és un ítem que potser es podria considerar més qualitatiu que quantitatiu com també ho podria ser l’ítem que valora la possibilitat de sindicació. En tot cas, aquí no s’ha valorat l’ús de la llengua sinó si hi és o no. Per aprofundir en termes qualitatius caldria analitzar també els continguts, si són continguts propis i no aliens, així com en termes de correcció ortogràfica i gramatical.

Xarxes socials, eines 2.0 i geolocalització. En aquest punt la pregunta és: cal ser a totes les xarxes socials existents? Quantes més xarxes gestionem més temps i més mitjans (sobretot humans) necessitarem per tenir-les actualitzades. La realització d’una bona anàlisi qualitativa ens donaria una millor aproximació al fet quantitatiu. Cal fer incidència en el fet que les entitats culturals han de ser generadores de continguts i que són aquests els continguts que majoritàriament han de distribuir a través de les xarxes, al seu torn els usuaris retornaran el seu feedback, la manera com es gestionarà aquest retorn també podria ser analitzat des del punt de vista qualitatiu. Pel que fa a l’anàlisi quantitativa, s’han escollit 16 ítems que després són els que s’han utilitzat per establir el percentatge d’integració de l’univers 2.0 a la web.



"Presència de les entitats culturals a Internet, ús de les xarxes socials i de les eines 2.0. Anàlisi quantitativa" està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons