El Château de Seix (Ariège) acull, des del 28 de desembre de 2012 i fins el 12 de maig de 2013, una exposició que explica la història del Port de Salau, un indret geogràfic clau per entendre els contactes transfronterers entre el Pallars i el Coserans, entre Catalunya i Occitània. S’hi descriuen les relacions ramaderes, comercials, humanes, l’organització del territori orientada a la gestió d’aquestes relacions, en definitiva la història compartida de dos vessants als quals no els separa la muntanya sinó que els uneix. El trànsit de gent i mercaderies pel Port de Salau, així com també per d’altres ports com el de Marterat o el d’Aulà, va fer que a les confluències de camins s’hi posessin peatges, es construïssin fortificacions, es fundessin hospitals i hi creixessin poblacions. L’exposició pretén donar a conèixer la història de totes aquestes relacions així com el patrimoni que va construir-se a redós dels lligams transfronterers.
Des de l’època romana, l’organització
territorial de la zona del Coserans evidenciava una voluntat de control sobre
els passos pirinencs. Aquest fou el motiu pel qual es van fundar les poblacions
de Sent
Gironç i de Sent
Lliser la qual conserva unes importants restes de la seua muralla romana
construïda a principis del segle V.
A les darreries del segle XII, els monjos hospitalers es van establir a Salau, al peu del port, on atengueren peregrins i viatgers.
Una carta de 1292 ordenava la presència d’un frare hospitaler a la petita església de Sant Joan. L’edifici havia desaparegut però la toponímia en mantenia la seua traça en l’indret anomenat el planell dera Gleiseto, per sota de la cabana d’Empoll, al vessant occità. Unes excavacions arqueològiques portades a terme dins el marc de la recerca d’aquesta exposició han permès localitzar-la.
A les darreries del segle XII, els monjos hospitalers es van establir a Salau, al peu del port, on atengueren peregrins i viatgers.
Una carta de 1292 ordenava la presència d’un frare hospitaler a la petita església de Sant Joan. L’edifici havia desaparegut però la toponímia en mantenia la seua traça en l’indret anomenat el planell dera Gleiseto, per sota de la cabana d’Empoll, al vessant occità. Unes excavacions arqueològiques portades a terme dins el marc de la recerca d’aquesta exposició han permès localitzar-la.
Els intercanvis comercials que es portaren a terme al llarg del segle XIX, permeten documentar el pas, pel Port de Salau, de milers de persones i centenars de tones de mercaderies per any. Aquests intercanvis (tant els legals com els il·legals) entre les dues bandes feien que a les fires i mercats de Sèish s’hi poguessin trobar productes provinents de Catalunya com la sal, l’oli d’oliva i la llana. Al seu torn, els catalans hi adquirien animals per al treball agrícola, bestiar per a la ramaderia, cereals o vi del Llenguadoc. A banda dels intercanvis comercials al segle XIX també hi hagué uns fluxos laborals molt importants entre ambdós vessants pirinencs. La pressió demogràfica a la zona de l’Alt Salat va fer que molts dels seus habitants es desplacessin per tal de treballar com a temporers agrícoles al Pallars en el moment que calia mà d’obra per poder dallar els prats. Pels volts de 1850 foren uns 10.000 els dallaires occitans que passaren el Port de Salau per anar a fer de temporers al Pallars. La migració temporal va diversificar-se i va propiciar l’aparició de nous oficis com els colporteurs (venedors ambulants) i els orsalhers (ensinistradors d’óssos).
El trànsit de mercaderies entre el Coserans i el Pallars van fer necessària l’existència de control duaner. A Salau hi havia duana, però també n’hi havia a Alós d’Isil. La duana de Salau va registrar el pas de 160 tones de mercaderies el 1859 i el 1880 el pas de prop de 30.000 persones.
I entre els viatges amunt i avall de tanta
gent, a principis del segle XX ens trobem amb l’anècdota del pas d’Albert de
Mònaco que consta que va estar a Salau el 6 d’agost de 1916, abans de passar
cap al Pallars. Aquí va allotjar-se a casa Ignàsia d’Isil i durant la seua
estada a la zona va visitar l’estany d’Airoto.
La indústria paperera que durant dos segles havia funcionat a la vall del riu Salat, al segle XIX es va trobar amb una manca de matèria primera, segurament provocada per la sobreexplotació de la forest local. El 1874 l’empresa Caujolle de Cadarcet assaja una solució que li hauria permès portar fusta del bosc de Bonabé. Per aquest motiu s’obre una pista que havia de permetre la connexió entre els dos vessants pirinencs però les obres s’aturaren a Empoll. El 1903 fou l’empresa Matussière-Forest la que va iniciar les obres que permetrien finalment posar en funcionament la iniciativa d’explotar el bosc de Bonabé i traslladar la fusta a través del port de Salau. En aquest cas es construïren unes grans infraestructures que permeteren, no sense força entrebancs, portar la fusta per cable fins al vessant occità. La iniciativa va finalitzar el 1921.
La Guerra Civil Espanyola va comportar l’any 1938 un èxode cap a França de més de 2.000 refugiats que travessaren els ports pallaresos (Salau, Bouet, Marterat). Només entre el 2 i el 15 d’abril passaren més de 700 persones, prop de 500 ho feren pel Port de Salau. Molta d’aquesta gent va ser acollida als departaments francesos de l’Aveyron i el Puy-de-Dôme, principalment a les seues capitals, Rodez i Clermont-Ferrand.
Amb la Segona Guerra Mundial, milers de persones fugiren de la guerra europea passant els Pirineus en direcció a Espanya. Molts pogueren arribar fins aquí gràcies a la feina de les xarxes d’informació i evasió aliades. A la zona del Pallars Sobirà i el Coserans s’hi van bastir dues xarxes d’informació en les quals el component local fou fonamental a l’hora de poder-se implantar sobre el territori i obrir camí a les comunicacions entre l’Europa ocupada pel nazisme i Londres i els Estats Units. D’una banda la xarxa Wi-Wi, organitzada per l’OSS americà i de l’altra la xarxa belga de Jean. En aquest cas, el coneixement del territori dels membres de les dues xarxes va permetre evitar un port de Salau extremadament vigilat pels alemanys. Tant la Wi-wi com la de Jean utilitzaren el pas dels Vinyals (situat entre el port d’Aulà i el de Salau), per tal de poder realitzar el seu trànsit transfronterer.
L’exposició ha estat possible gràcies a les recerques fetes per diversos professionals d’ambdues bandes (Coserans i Pallars) i gràcies a l’impuls de la xarxa PATRIM de la qual en formen part el Château de Seix i l’Ecomuseu de les valls d’Àneu, entre altres equipaments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada