El pessebre popular dels anys 1930. El pessebre de Ramon Violant i Simorra

Exposició: "El pessebre popular dels anys 1930. El pessebre de Ramon Violant i Simorra"
Ecomuseu de les valls d'Àneu
Del 23 de desembre 2012 al 27 de gener de 2013

Orígens del pessebrisme
L’origen dels pessebres està molt relacionat amb les representacions dramatitzades de la litúrgia de la nit de Nadal que s’iniciaren el segle X a Occitània. Les primeres recreacions amb figures del misteri de Nadal es pararen a l’interior de les esglésies italianes del segle XII. Els franciscans, els dominics i els jesuïtes tingueren un paper molt important en la popularització i difusió d’aquestes representacions figurades. Al segle XV i a Nàpols, comencem a trobar pessebres també fora de les esglésies, en cases de famílies nobles i adinerades. Nàpols esdevingué un centre pessebrista molt important que irradià aquesta tradició a la península Ibèrica pels volts de l’any 1700, gràcies a les relacions comercials mantingudes per Felip V. La cort reial a Madrid comença a adoptar la moda napolitana de parar pessebres privats,més enllà dels murs de les esglésies. Aquesta influència arribà posteriorment a Barcelona i s’introduí a les cases de les famílies més notables de la ciutat.

Els artistes locals
I amb la nova moda s’inicià també la producció local de figures de pessebre de la mà d’artistes i escultors catalans fortament influenciats per la tradició napolitana. Un dels escultors més reconeguts fou Ramon Amadeu (1745-1821) les obres del qual són encara molt apreciades entre els col•leccionistes i és evident la seua influència en l’art pessebrístic al llarg dels anys. Amadeu també es troba en l’origen de la tradició dels sants d’Olot. Al segle XIX, el pessebrisme és encara un costum de famílies benestants. En aquest moment ja hi ha col•leccionisme de figures elaborades pels artistes més reconeguts. Tant el pessebrisme com el seu col•leccionisme continua vigent avui en dia. Les figures més valorades entre els col•leccionistes són aquelles que han estat elaborades per artistes als quals se’ls reconeix el seu prestigi. Un exemple són les figures realitzades pel taller de la família Castells.

Els pessebres populars
A les darreries del segle XIX i a principis del XX, el pessebre s’introdueix en les cases més humils. Fires com la de Santa Llúcia afavoreixen aquest fet ja que era en aquests espais on es podien adquirir figures d’autors populars, sovint desconeguts. Aquest fenomen amplià la temàtica de les figures que començaren a reflectir la societat i els seus oficis.

El pessebre popular de Ramon Violant i Simorra
L’exposició recull les figures del pessebre que l’etnògraf Ramon Violant i Simorra parava a casa seua a Barcelona. Les figures van ser comprades per Violant entre els anys 1931 i 1939 a les successives fires de Santa Llúcia i són una mostra d’aquest pessebrisme popular que reflecteix la societat, la seua vida quotidiana, les formes de vida tradicional, els oficis, la indumentària, els paisatges, etc. Les figures més representatives d’aquesta nova tradició popular són els pastors, els músics, els capellans o els caganers. Una de les característiques d’aquestes figures dels anys 30, és el fet que moltes d’elles porten barretines, una característica que desaparegué després de la guerra civil, amb la prohibició de figures amb barretines vermelles a la fira de Santa Llúcia de Barcelona. Totes aquestes figures foren conservades durant més de 60 anys per la filla gran de l’etnògraf, Caterina Violant i Ribera. Amb la mort de Caterina, la seua germana Ramona les recuperà i permeté a l’Ecomuseu que les exposés després de ser restaurades. L’exposició es complementa amb un seguit de figures artístiques, no populars, pertanyents a la col•lecció de Cinto Gabriel de Ribera de Cardós. Algunes d’aquestes peces són del taller de la família Castells.

Descoberta d’unes pintures romàniques desconegudes a l’església de Sant Pere de Sorpe

Durant l’estiu de 2012, s’ha portat a terme un seguit d’obres de condicionament i restauració a l’església de Sant Pere de Sorpe. Aquestes obres han propiciat la troballa de dos conjunts de pintures romàniques desconegudes fins ara i que han estat restaurades per a la seua conservació in situ. Un dels conjunts restava amagat en un espai sota llosat, l’altre es trobava ocult darrera d’un altar situat al mur sud de la base del campanar. En aquest darrer s’hi pot veure un personatge amb aurèola de sant, portant un bastó o bàcul, enfront del qual hi ha un animal; totes dues figures es troben situades en un primer terme i darrera seu hi ha uns elements arquitectònics que s’intueixen com d’un gran edifici o potser d’una ciutat.

La intervenció també ha permès documentar l’existència d’un seguit de fornícules a l’interior de l’església, situades al mur sud i vinculades al moment de construcció de l’edifici.

El canvi d’ubicació de les piques d’oli i la pila baptismal que es conserven a l’interior ha posat al descobert la totalitat de l’estela que sostenia una de les piques d’oli. En aquesta estela hi ha gravada una figura humana en actitud orant que fins ara només es podia veure dibuixada fins als genolls. Ara es pot veure que el gravat també conserva les cames i els peus.

L’actuació s’ha emmarcat dins del programa Romànic Obert, impulsat per l’Obra Social "la Caixa", que té com a objectiu realitzar diverses intervencions de restauració i conservació en 74 monuments i elements patrimonials romànics de Catalunya. Al Pallars Sobirà s’ha realitzat intervencions a Sant Pere de Sorpe, la Mare de Déu de les Neus d’Àrreu, la Col·legiata de Santa Maria de Gerri de la Sal, Santa Maria d’Àneu, Sant Bartomeu de Dorve i Sant Pere del Burgal.

Si voleu saber-ne sobre la intervenció portada a terme a Sant Pere de Sorpe, podeu consultar:
 

*  PAGÈS, Montserrat, “Les noves pintures romàniques descobertes a Sorpe” dins Nabius, núm. 10, Consell Cultural de les Valls d’Àneu, Esterri d’Àneu, 2012, p. 5-6.

* CASAL, Neus-ROVIRA, Pere, “Sant Pere de Sorpe: paradigma d’intervenció mural” dins Nabius, núm. 10, Consell Cultural de les Valls d’Àneu, Esterri d’Àneu, 2012, p. 7-9.

Un recorregut per les restes de la Matussière-et-Forest a Bonabé

Bonabé (Pallars Sobirà) on Prezi

El 1903, l’empresa Matussière-Forest comença les obres per portar a terme una gran iniciativa que pretenia explotar la fusta del bosc de Bonabé (Pallars Sobirà) i traslladar-la mitjançant un cable fins a la població de Salau situada al vessant francès dels Pirineus. Les dificultats tècniques van fer que el 1908 el cable encara no funcionés, malgrat l’explotació forestal a Bonabé anés acumulant fusta que s’anava malmetent.

 
Tot i que les dificultats per endegar un projecte de tanta magnitud foren moltes, finalment es va aconseguir realitzar la connexió entre Bonabé i Salau. Per poder-ho portar a terme es realitzà tot un seguit d’infraestructures a Bonabé, al cap del Port de Salau i també a Salau.
 

·         Bonabé:

o   Estació de sortida del cable

o   Una serradora hidràulica

o   Una forja

o   Un molí

o   Allotjaments per als treballadors i les famílies

o   Una capella (1917)

·         Cap del Port:

o   Estació receptora i l’embarcament de la fusta

o   Edifici amb:

§  Taverna

§  Allotjaments per als treballadors

§  Duana

·         Pèzerouze:

o   Estació intermitja

·         Couladous:

o   Duana

·         Salau:

o   Estació receptora del cable

o   Magatzem de la fusta

o   Obrador per estellar la fusta per fer el paper

o   Canal pel salt d’aigua generador de l’electricitat per moure el cable i la resta d’instal·lacions

La posada en funcionament d’aquesta indústria va suposar un gran impacte econòmic a la petita població de Salau on s’instal·là una oficina auxiliar de Correus, es posà en marxa el servei de telègraf, es creà una cooperativa de pastisseria i es va haver d’ampliar el cementiri. Però a Bonabé l’impacte encara fou més gran ja que hi aparegué un petit poble en el qual s’hi portava a terme un mercat setmanal, amb cases per a les famílies dels treballadors, un hotel, una petita capella i assistència sanitària per als malalts gràcies a què el doctor Dégeilh de Seix hi anava periòdicament.

 
El 1921 l’empresa Matussière-Forest va deixar de funcionar i amb ella l’explotació de Bonabé. Les causes foren diverses: la mobilització dels treballadors francesos per l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), l’esgotament del bosc de Bonabé i el desgast de la infraestructura del cable.

El 1925 un incendi va destruir les construccions de Bonabé de les quals avui en dia encara en podem seguir la traça gràcies a la gran quantitat de material fotogràfic que es va editar. Un passeig per Bonabé ens permet poder localitzar els vestigis de l’antiga indústria forestal. Si el passeig el fem amb un mapa i les antigues postals d’època, el resultat és un recorregut pels antics edificis, cases, serradores, pilones del cable... un recorregut que podeu gaudir des d’aquesta presentació.

Per saber-ne més podeu consultar:

• http://ventduport.jimdo.com/m%C3%A9moire-de-la-vall%C3%A9e/l-aventure-du-bois-bonab%C3%A9/
• http://meteopallars.blogspot.com/2009/05/la-industria-de-la-fusta-al-port-de.html
• http://pinterest.com/abecedari/matussiere-et-forest/

Presència de les entitats culturals a Internet, ús de les xarxes socials i de les eines 2.0. Anàlisi quantitativa

Descarregueu-vos l'estudi (català)
Descárgate el estudio (castellano)

La majoria de les institucions culturals s’han abocat a l’ús d’Internet i de les xarxes socials essent conscients que calia ser-hi però, massa sovint, sense haver pensat ni analitzat mai la manera com hi calia ser present. Val a dir però, que aquest és un món extremadament nou i extremadament canviant, per tant resulta difícil saber cap a on anar. Molt sovint el resultat de la manca d’una estratègia comporta un ús de la xarxa per sota de les possibilitats que aquesta té. Arribat aquest punt (hi som però ens convé millorar) caldria, abans d’aplicar o de desenvolupar cap estratègia, mirar de quina manera s’hi és. Aquest ha estat el primer punt de partida de l'estudi.

L’anàlisi de la presència de les institucions culturals a Internet caldria fer-la des d’un punt de vista quantitatiu però també qualitatiu. Un primer pas per portar a terme l’anàlisi havia de ser una recollida de dades quantitatives i això és precisament el que s’ha fet. S’ha assajat també una primera aproximació qualitativa però essent conscients que es tracta només d’això, un assaig. Cal dir que per poder portar a terme una recollida de dades en la direcció de fer una anàlisi qualitativa hauria d’implicar un treball col·laboratiu, també en la definició dels ítems que caldria valorar.

Els àmbits analitzats han estat fonamentalment tres (amb els seus corresponents subàmbits). D’aquí s’han extret 30 ítems que s’han valorat mitjançant una pregunta de resposta sí o no (l’entitat té compte o presència a...?). Cada resposta igual a SÍ s’ha valorat amb 1 i cada resposta NO s’ha valorat amb un 0. S’ha tingut en tot moment molt en compte el fet que es valorava la presència a Internet d’una entitat concreta, no l'ens que la gestiona. Per exemple: l'entitat és el Museu Municipal, l'ens que el gestiona és l'Ajuntament.

Contacte i localització en línia (al núvol). Aquest ha de ser el primer pas per poder valorar la presència a Internet de qualsevol entitat. Disposar d’adreça electrònica i d’una web de referència.

Lloc o pàgina web. Quines característiques mínimes hauria de tenir la web? No s’ha entrat a valorar-les en termes de disseny ni tampoc als seus aspectes tècnics, això formaria part d’una anàlisi qualitativa. S’han observat les webs preguntant per qui en té la capacitat de gestió o qui n’és el responsable, si la web ha estat creada específicament o no per difondre l’entitat, si hi ha un domini propi. En quantes llengües s’expressa aquesta web? S’ha valorat el fet que s’expressi en més d’una llengua perquè està clar que com a mínim cal que s’expressi en una llengua. Aquí s’introdueix un ítem que valora la llengua pròpia de l’indret on es troba l’entitat, aquest és un ítem que potser es podria considerar més qualitatiu que quantitatiu com també ho podria ser l’ítem que valora la possibilitat de sindicació. En tot cas, aquí no s’ha valorat l’ús de la llengua sinó si hi és o no. Per aprofundir en termes qualitatius caldria analitzar també els continguts, si són continguts propis i no aliens, així com en termes de correcció ortogràfica i gramatical.

Xarxes socials, eines 2.0 i geolocalització. En aquest punt la pregunta és: cal ser a totes les xarxes socials existents? Quantes més xarxes gestionem més temps i més mitjans (sobretot humans) necessitarem per tenir-les actualitzades. La realització d’una bona anàlisi qualitativa ens donaria una millor aproximació al fet quantitatiu. Cal fer incidència en el fet que les entitats culturals han de ser generadores de continguts i que són aquests els continguts que majoritàriament han de distribuir a través de les xarxes, al seu torn els usuaris retornaran el seu feedback, la manera com es gestionarà aquest retorn també podria ser analitzat des del punt de vista qualitatiu. Pel que fa a l’anàlisi quantitativa, s’han escollit 16 ítems que després són els que s’han utilitzat per establir el percentatge d’integració de l’univers 2.0 a la web.



"Presència de les entitats culturals a Internet, ús de les xarxes socials i de les eines 2.0. Anàlisi quantitativa" està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Institucions culturals: presència a Internet i ús de les xarxes socials i eines 2.0

Descarregueu-vos l'estudi (català)
Descárgate el estudio (castellano)

Més de 500 museus, col·leccions i equipaments culturals han estat analitzats pel que fa a la seua presència a la xarxa.

El llistat d’entitats estudiades ha estat elaborat mitjançant els cercadors de museus i col·leccions que són accessibles des de la pàgina de PatrimoniGencat. També hi han estat inclosos els equipaments patrimonials que, sense ser museus ni col·leccions, pertanyen a la Xarxa de Museus i Equipaments Patrimonials de l’Alt Pirineu i Aran, així com altres equipaments que apareixen a les Bases del Nou Pla de Museus de Catalunya.

L’estudi vol ser una primera aproximació al “comportament digital” de les entitats culturals i com aquest comportament es percep des del punt de vista de l’usuari digital.

Les dades recollides aporten un primer valor quantitatiu (amb un màxim possible de 30 punts) en el qual es sumen ítems diversos com són la possibilitat de contacte electrònic amb l’entitat i la valoració de la seua pàgina web en funció de l’autoria/propietat, la informació disponible, l’existència de domini propi, els idiomes, la possibilitat de sindicació o la llicència Creative Commons. En aquest valor quantitatiu també s’hi afegeix la disponibilitat (o no) de 15 d’elements 2.0: bloc, Facebook, Twitter, Google+, Flikr, Picasa, Pinterest, Instagram, Vimeo, Youtube, Delicious, Issuu, Foursquare, Google Places i les apps per a dispositius mòbils.

S’ha elaborat també un índex qualitatiu (amb un màxim possible de 3 punts) que analitza el comportament de les entitats a les dues xarxes socials més utilitzades: Facebook i Twitter. Aquest índex reflecteix la periodicitat de la publicació en aquests dos mitjans i valora la tendència segons sigui esporàdica, mensual o setmanal.

Finalment, es valora també el percentatge d’integració de l’univers 2.0 a la web. Aquest valor s’obté comparant el recompte d’elements 2.0 (d’entre els 15 analitzats, a més de la sindicació de la web) on l’entitat és present, amb el total d’aquests elements accessibles des de la web.

Rànquing quantitatiu

El primer lloc del rànquing l’ocupa la Fundació Josep Pla de Palafrugell (Baix Empordà, Girona) que obté un 22 en l’índex quantitatiu, un 3 de periodicitat en la publicació i un 75% pel que fa a la integració de l’univers 2.0 a la web.

Pel que fa a les entitats de les terres de Lleida, la millor valorada en l’índex quantitatiu és el Centre d’Art la Panera de Lleida (Segrià) que obté un 18. La segueixen el Museu de la Moto Mario Soler de Bassella (Alt Urgell) i el Museu d’Art Jaume Morera de Lleida (Segrià), aquest darrer amb un 89% d’integració de l’univers 2.0 a la web.

Percentatge d’integració de l’univers 2.0 a la web

El Museu d'Història de Catalunya (MHC) és una de les 13 entitats que obté un 100% d’integració, en aquest dels seus 5 elements 2.0. Cal destacar el 89% d’integració obtingut pel Museu d’Art Jaume Morera, amb un total de 9 elements 2.0 valorats. La Fundació Josep Pla obté un 75% d’integració dels seus 12 elements, el Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB) un 73% d’11 i el Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà, Tarragona) obté un 70% de 10.

 

Inauguració del Centre d'Interpretació de la Vila Closa d'Escaló (Pallars Sobirà)

El dissabte 18 d'agost de 2012, a les 13'00h, s'ha inaugurat el Centre d'Interpretació de la Vila Closa d'Escaló.
El Centre, que es troba situat al bell mig d'Escaló, funciona com a agrobotiga i bar en la seua planta baixa (Lo Rebost d'Escaló). La planta superior del petit edifici està equipada amb un punt interactiu que permet fer una visita virtual a la vila closa d'Escaló, a la seua torre romànica i al monestir de Sant Pere del Burgal. A més, es pot visionar el documental Centre d'Interpretació de les Viles Closes. Viatge Guiat al Conjunt Medieval. El punt interactiu i l'audiovisual han estat desenvolupats per l'empresa Pyrenea que ja ha participat en altres projectes de difusió del patrimoni romànic de la zona.
L'acte, al qual han assistit un bon nombre de veïnes i veïns d'Escaló i de tota la vall d'Àneu, ha comptat amb la presència de l'alcalde del municipi de la Guingueta d'Àneu, el senyor Josep Antoni Cervós, el director de l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu, el senyor Jordi Abella i els senyors Toni Añó i Lluís Fíguls de l'empresa Pyrenea.

Dia internacional dels arxius 2012

Source: gencat.cat via Noemí on Pinterest

Avui dia 9 de juny se celebra el dia internacional dels arxius. Durant tota la setmana, els arxius han estat fent activitats per celebrar aquesta diada: conferències, exposicions, jornades de portes obertes...
Com a investigadora i usuària dels arxius m'afegeixo a la celebració amb algunes imatges que han anat apareixent durant la setmana (també n'hi ha de la celebració de l'any anterior). Si algú vol afegir-hi la seua només cal que deixi un comentari al bloc.

http://pinterest.com/abecedari/arxius-archivos-archives/

Microcomunitats culturals de gestió on-line

Les xarxes socials com Facebook i Twitter han permès la creació de grans comunitats on-line que s’articulen a l’entorn d’una marca o d’un producte. La gent que prové del màrqueting es va adonar ràpidament de la importància d’aquestes comunitats i va veure clara la necessitat de gestionar-les per poder aconseguir més publicitat, vendes i beneficis.

Però, és clar, no només el món empresarial i del màrqueting ha topat amb aquesta nova realitat (virtual, si voleu). Els sectors culturals (en plural perquè n’hi ha més d’un) també s’han trobat immersos en aquesta nova cultura, que ara se’n diu 2.0, sense que ningú sàpiga massa cap a on caminar.

Val a dir que la feina que s’ha fet des del màrqueting per mirar de definir estratègies de gestió de les comunitats en línia és encomiable, però aquestes directrius potser no poden ser aplicades estrictament en l’àmbit de la gestió cultural.

Les entitats culturals (ja siguin de tipus associatiu o institucional) tenen un públic reduït però molt divers. I encara ho és més de divers quan parlem de món on i off-line i les seues continuïtats, discontinuïtats i fractures. Aquests tipus d’entitats disposen d’una comunitat de seguidors off-line que participa en totes o algunes de les activitats que es porten a terme. Per identificar-ne els membres hauríem de repassar els mailings i emailings i, tot i així, ens deixaríem la gent que continua assabentant-se dels actes gràcies al cartell de tota la vida penjat al punt d’informació habitual. Però si ens fixem en aquells que ens han facilitat el correu electrònic perquè els hi fem arribar les nostres informacions, veurem que no podem parlar d’una única comunitat on-line, sinó que haurem de parlar de microcomunitats.

Podem enviar (i cal fer-ho) la informació de totes les nostres activitats a tothom però sabem del cert que cada activitat té els seus seguidors (encara que hi ha gent que assisteix a tots els actes i, curiosament, acostuma a ser el sector més off-line del nostre públic). Cada tipus d’activitat que s’organitza arrossega grups de gent diferent i aquesta és una tendència que és fa molt més evident quan s’organitzen cursos, tallers o trobades de temàtiques diferents. En aquests esdeveniments en els quals hi ha un compromís d’assistència, la difusió de la informació ens obliga a definir molt més les nostres microcomunitats culturals. El gestor cultural es converteix en el community manager de l’entitat però no en té prou amb la gestió dels perfils de Facebook o Twitter (que cal tenir-los i ben actius) perquè potser no arribarà a tothom malgrat una microcomunitat sigui, per definició, petita.

I aquí ens trobem, un altre cop, amb les continuïtats, discontinuïtats i fractures entre el món on i off-line. Si prenem els següents ítems: correu electrònic, Facebook, Twitter, tablet, smartphone i freqüències d’ús (diari, setmanal, ocasional...) podríem fer permutacions d’n elements per obtenir totes les combinacions possibles que defineixen el comportament on-line dels membres de les nostres microcomunitats. Per comunicar-nos amb ells cal, doncs, que escollim la via que s’adapti millor al perfil de cadascun dels membres.

El creixent ús dels dispositius mòbils (tauletes i telèfons) val a dir que ens comença a facilitar una mica més les coses. Encara que la freqüència d’ús de les xarxes socials (per part d’alguns dels membres de les nostres microcomunitats) sigui baixa, el fet de disposar d’un d’aquests dispositius a la butxaca fa que el correu electrònic sigui consultat amb més freqüència i que les informacions també es puguin fer arribar a través de la missatgeria Whatsapp.

En l’àmbit cultural no es pot obviar cap recurs per fer arribar la informació, aquesta feina seria massa ingent si es gestionessin comunitats grans, però les petites dimensions de les microcomunitats ens permeten poder esmerçar aquests esforços.

Cal treballar molt i molt bé a nivell de xarxes socials, perquè el món s’encamina cap a aquesta direcció però no tothom hi va a la mateixa velocitat per tant cal elaborar un pla de difusió encaminat a la creació de microcomunitats que es puguin gestionar a través del mitjà o mitjans que siguin més òptims.