Les xarxes socials com Facebook i
Twitter han permès la creació de grans comunitats on-line que s’articulen a
l’entorn d’una marca o d’un producte. La gent que prové del màrqueting es va
adonar ràpidament de la importància d’aquestes comunitats i va veure clara la
necessitat de gestionar-les per poder aconseguir més publicitat, vendes i
beneficis.
Però, és clar, no només el món
empresarial i del màrqueting ha topat amb aquesta nova realitat (virtual, si
voleu). Els sectors culturals (en plural perquè n’hi ha més d’un) també s’han
trobat immersos en aquesta nova cultura, que ara se’n diu 2.0, sense que ningú
sàpiga massa cap a on caminar.
Val a dir que la feina que s’ha
fet des del màrqueting per mirar de definir estratègies de gestió de les
comunitats en línia és encomiable, però aquestes directrius potser no poden ser
aplicades estrictament en l’àmbit de la gestió cultural.
Les entitats culturals
(ja siguin de tipus associatiu o institucional) tenen un públic reduït però
molt divers. I encara ho és més de divers quan parlem de món on i off-line i
les seues continuïtats, discontinuïtats i fractures. Aquests tipus d’entitats
disposen d’una comunitat de seguidors off-line que participa en totes o algunes
de les activitats que es porten a terme. Per identificar-ne els membres hauríem
de repassar els mailings i emailings i, tot i així, ens deixaríem la gent que
continua assabentant-se dels actes gràcies al cartell de tota la vida penjat al
punt d’informació habitual. Però si ens fixem en aquells que ens han facilitat
el correu electrònic perquè els hi fem arribar les nostres informacions, veurem
que no podem parlar d’una única comunitat on-line, sinó que haurem de parlar de
microcomunitats.
Podem enviar (i cal fer-ho) la
informació de totes les nostres activitats a tothom però sabem del cert que
cada activitat té els seus seguidors (encara que hi ha gent que assisteix a
tots els actes i, curiosament, acostuma a ser el sector més off-line del nostre
públic). Cada tipus d’activitat que s’organitza arrossega grups de gent
diferent i aquesta és una tendència que és fa molt més evident quan
s’organitzen cursos, tallers o trobades de temàtiques diferents. En aquests
esdeveniments en els quals hi ha un compromís d’assistència, la difusió de la
informació ens obliga a definir molt més les nostres microcomunitats culturals.
El gestor cultural es converteix en el community manager de l’entitat però no
en té prou amb la gestió dels perfils de Facebook o Twitter (que cal tenir-los
i ben actius) perquè potser no arribarà a tothom malgrat una microcomunitat
sigui, per definició, petita.
I aquí ens trobem, un altre cop,
amb les continuïtats, discontinuïtats i fractures entre el món on i off-line.
Si prenem els següents ítems: correu electrònic, Facebook, Twitter, tablet, smartphone
i freqüències d’ús (diari, setmanal, ocasional...) podríem fer permutacions d’n
elements per obtenir totes les combinacions possibles que defineixen el
comportament on-line dels membres de les nostres microcomunitats. Per
comunicar-nos amb ells cal, doncs, que escollim la via que s’adapti millor al
perfil de cadascun dels membres.
El creixent ús dels dispositius
mòbils (tauletes i telèfons) val a dir que ens comença a facilitar una mica més
les coses. Encara que la freqüència d’ús de les xarxes socials (per part
d’alguns dels membres de les nostres microcomunitats) sigui baixa, el fet de
disposar d’un d’aquests dispositius a la butxaca fa que el correu electrònic
sigui consultat amb més freqüència i que les informacions també es puguin fer
arribar a través de la missatgeria Whatsapp.
En l’àmbit cultural no es pot
obviar cap recurs per fer arribar la informació, aquesta feina seria massa
ingent si es gestionessin comunitats grans, però les petites dimensions de les
microcomunitats ens permeten poder esmerçar aquests esforços.
Cal treballar molt i molt bé a
nivell de xarxes socials, perquè el món s’encamina cap a aquesta direcció però
no tothom hi va a la mateixa velocitat per tant cal elaborar un pla de difusió
encaminat a la creació de microcomunitats que es puguin gestionar a través del
mitjà o mitjans que siguin més òptims.
