Post publicat el 10 de setembre de 2013 al bloc del
Grup d'Arxivers de Lleida.
Noemí Riudor
Llicenciada en
Història. Investigadora
@nriudor
Ja comença a fer de mal dir quants anys fa que sóc
usuària dels arxius. Tinc clar que va ser força abans d’acabar la carrera d’història
però per comptar-los ja no en tinc prou amb els dits de les mans. En tot cas
aquesta no és una dada massa rellevant, el que sí que és rellevant és haver
pogut observar des de les diferents sales d’investigadors, els canvis que s’han
produït des de mitjans dels anys 90.
Durant els meus primers contactes amb aquest món dels
arxius vaig topar amb l’actitud possessiva d’alguns “arxivers” que havien
custodiat la documentació durant dècades, com si es tractés de l’escriptura del
patrimoni immoble familiar. En aquests casos hi havia una conversa que s’anava
repetint:
-Què
busques?
-Voldria
l’inventari
-Però
què busques?
-Faig
una recerca sobre [poseu-hi qualsevol
tema]
-Ui!
D’això aquí no hi ha res
-D’acord
gràcies, però em deixeu l’inventari?
Dient això, que quedi clar que no pretenc faltar al
respecte de ningú, únicament descriure una situació amb la qual al llarg dels
anys m’he anat trobant, això sí com més va amb menys freqüència (tot i que em
consta que encara es produeix). I si m’hi he trobat cada cop menys ha estat
perquè les arxiveres i arxivers s’han anat professionalitzant cada cop més. Un
exemple d’aquesta professionalització és aquest bloc conduït per cinc persones
amb moltes inquietuds que van més enllà del seu horari laboral. Els canvis en
el món dels arxius s’han produït (com no podia ser d’una altra manera) gràcies
a les persones dinàmiques que han entès que el món de la gestió de la
informació estava canviant a un ritme ben accelerat. La feina d’arxiver no només
consisteix en conservar la documentació sinó que cal difondre-la, facilitar-ne
l’accés, rebre el feed-back de l’usuari...
i això ens aboca a parlar de cultura 2.0, quin concepte oi? Val a dir que
d’aquí a quatre dies l’etiqueta 2.0 l’haurem hagut de substituir perquè ja
passarem pel 5.3 o pel 15.8, en tot cas potser ens podríem quedar només amb el
substantiu cultura que és (i ha estat sempre) transmissió, interacció,
col·laboració i difusió (segur que em deixo coses), tot i que en algun moment
s’hagi oblidat i que ara ho redescobrim en el mode on-line.
Llàstima que una flor no fa estiu, vull dir que el
dinamisme del GALL no és la norma i per veure-ho només cal donar un cop d’ull
al Facebook, al Twitter, al Pinterest o al Delicious per veure que hi ha molts
pocs perfils d’arxius fent tasques de difusió o de curació de continguts. També
entenc que el dia té 24 hores i que no en tots els arxius hi ha prou personal
com per atendre tasques de difusió sense desatendre la feina més imprescindible.
I sobre els usuaris, què us diré? Dissortadament sembla
que cada any hi ha menys companys investigadors a les sales de consulta, una
situació que contrasta amb la que es pot viure als arxius francesos, si més no
als departamentals. Allí s’hi pot trobar un fenomen que, vist des d’aquí,
resulta curiós: em refereixo als genealogistes no professionals. Aquests
investigadors acostumen a ser gent jubilada que finalment disposa de temps i
diners per poder dedicar a la recerca de les pròpies arrels. Aquests chercheurs omplen diàriament les sales
de consulta (i quan dic omplir vull dir fins a arribar pràcticament al màxim de
la capacitat de la sala) on hi conviuen amb d’altres investigadors (francesos o
estrangers, freelance o no) i també amb genealogistes professionals. I aquí a
Catalunya, qui són els usuaris? A tomb d’aquesta pregunta podríem llegir aquest
article que el GALL va publicar el març d’enguany, en el qual s’hi fan algunes
reflexions interessants. Però jo voldria continuar aprofundint en aquest tema i
em pregunto si es fa recerca en aquest país? Personalment crec que de recerca
se’n fa molt poca i la poca que és fa hi és per militància, en una situació
d’absoluta precarietat.
Sabeu què seria extremadament interessant? Que cada arxiu
pogués disposar d’un “investigador resident” per poder impulsar recerques des
del propi arxiu, per donar assistència a les recerques externes, per poder
retornar al territori on aquest arxiu estigui emplaçat tota la feina que ja
s’hi fa i que s’hi podria fer de més. I ara em direu allò de “però és que ara
amb la crisi...” i jo us diré que abans de la crisi la situació de la recerca
era exactament igual de precària que ara, amb situacions laborals lamentables.
En tot cas, crec que seria interessant poder trobar espais de col·laboració
entre arxivers i investigadors, potser el bloc del GALL podria exercir d’espai
d’encontre, encara que virtual, on es poguessin plantejar projectes en comú.
No vull acabar sense esmentar el fet que el bloc del GALL,
a més de fer una molt bona tasca de difusió del món dels arxius, serveix també
d’altaveu per expressar opinions i per denunciar situacions que afecten a la
qualitat dels serveis que els arxius poden oferir als seus usuaris. A principis
d’any, el bloc es feia ressò
del tancament de la sala de consulta i de la biblioteca de l’Arxiu de la
Diputació de Lleida, certament una pèssima notícia. En aquesta direcció, un
altre post publicat a l’abril recollia la
indignació que produeix el fet de tenir unes polítiques culturals d’aparador
que aboquen a situacions com la de l’Arxiu de la Diputació o la de l’Arxiu
Municipal de Lleida. Precisament, la situació del Municipal era descrita en
aquell escrit com d’encaixonament a les“dependències del palau de la Paeria,
als baixos de l’edifici Pal·las i a les antigues casernes de Gardeny” mentre
queda encara pendent la construcció d’una seu definitiva. Això de la nova seu
del Municipal és una cançó que fa més de 14 anys que dura (ho sé del cert) però
que mai no s’ha acabat de resoldre. Suposo que això és així perquè el gènere
humà tendeix a pensar que si una situació es manté durant un any d’una
determinada manera, pot aguantar un any més i un altre i un altre i així fins a
l’infinit. Però és clar, no hi ha res que duri per sempre. El passat 14 de
juliol a Lleida va ploure i la documentació que estava al Pal·las es va mullar.
La notícia va sortir al diari Segre, la podeu consultar en aquest enllaç.
La tinent d'alcalde i regidora d cultura diu, segons
la notícia, que "malgrat aquest contratemps, l'arxiu municipal continua
operatiu". Operatiu? No crec que pugui estar massa operatiu amb tot el
personal fent mans i mànigues per salvar la documentació si més no aquesta és
la sensació que tinc jo com a usuària, vist des de fora.
