diumenge, 29 de setembre del 2013

Vist des de fora

Post publicat el 10 de setembre de 2013 al bloc del Grup d'Arxivers de Lleida.



Noemí Riudor
Llicenciada en Història. Investigadora
@nriudor

Ja comença a fer de mal dir quants anys fa que sóc usuària dels arxius. Tinc clar que va ser força abans d’acabar la carrera d’història però per comptar-los ja no en tinc prou amb els dits de les mans. En tot cas aquesta no és una dada massa rellevant, el que sí que és rellevant és haver pogut observar des de les diferents sales d’investigadors, els canvis que s’han produït des de mitjans dels anys 90.
 
Durant els meus primers contactes amb aquest món dels arxius vaig topar amb l’actitud possessiva d’alguns “arxivers” que havien custodiat la documentació durant dècades, com si es tractés de l’escriptura del patrimoni immoble familiar. En aquests casos hi havia una conversa que s’anava repetint:
-Què busques?
-Voldria l’inventari
-Però què busques?
-Faig una recerca sobre [poseu-hi qualsevol tema]
-Ui! D’això aquí no hi ha res
-D’acord gràcies, però em deixeu l’inventari?
Dient això, que quedi clar que no pretenc faltar al respecte de ningú, únicament descriure una situació amb la qual al llarg dels anys m’he anat trobant, això sí com més va amb menys freqüència (tot i que em consta que encara es produeix). I si m’hi he trobat cada cop menys ha estat perquè les arxiveres i arxivers s’han anat professionalitzant cada cop més. Un exemple d’aquesta professionalització és aquest bloc conduït per cinc persones amb moltes inquietuds que van més enllà del seu horari laboral. Els canvis en el món dels arxius s’han produït (com no podia ser d’una altra manera) gràcies a les persones dinàmiques que han entès que el món de la gestió de la informació estava canviant a un ritme ben accelerat. La feina d’arxiver no només consisteix en conservar la documentació sinó que cal difondre-la, facilitar-ne l’accés, rebre el feed-back de l’usuari... i això ens aboca a parlar de cultura 2.0, quin concepte oi? Val a dir que d’aquí a quatre dies l’etiqueta 2.0 l’haurem hagut de substituir perquè ja passarem pel 5.3 o pel 15.8, en tot cas potser ens podríem quedar només amb el substantiu cultura que és (i ha estat sempre) transmissió, interacció, col·laboració i difusió (segur que em deixo coses), tot i que en algun moment s’hagi oblidat i que ara ho redescobrim en el mode on-line.
Llàstima que una flor no fa estiu, vull dir que el dinamisme del GALL no és la norma i per veure-ho només cal donar un cop d’ull al Facebook, al Twitter, al Pinterest o al Delicious per veure que hi ha molts pocs perfils d’arxius fent tasques de difusió o de curació de continguts. També entenc que el dia té 24 hores i que no en tots els arxius hi ha prou personal com per atendre tasques de difusió sense desatendre la feina més imprescindible.
I sobre els usuaris, què us diré? Dissortadament sembla que cada any hi ha menys companys investigadors a les sales de consulta, una situació que contrasta amb la que es pot viure als arxius francesos, si més no als departamentals. Allí s’hi pot trobar un fenomen que, vist des d’aquí, resulta curiós: em refereixo als genealogistes no professionals. Aquests investigadors acostumen a ser gent jubilada que finalment disposa de temps i diners per poder dedicar a la recerca de les pròpies arrels. Aquests chercheurs omplen diàriament les sales de consulta (i quan dic omplir vull dir fins a arribar pràcticament al màxim de la capacitat de la sala) on hi conviuen amb d’altres investigadors (francesos o estrangers, freelance o no) i també amb genealogistes professionals. I aquí a Catalunya, qui són els usuaris? A tomb d’aquesta pregunta podríem llegir aquest article que el GALL va publicar el març d’enguany, en el qual s’hi fan algunes reflexions interessants. Però jo voldria continuar aprofundint en aquest tema i em pregunto si es fa recerca en aquest país? Personalment crec que de recerca se’n fa molt poca i la poca que és fa hi és per militància, en una situació d’absoluta precarietat.
Sabeu què seria extremadament interessant? Que cada arxiu pogués disposar d’un “investigador resident” per poder impulsar recerques des del propi arxiu, per donar assistència a les recerques externes, per poder retornar al territori on aquest arxiu estigui emplaçat tota la feina que ja s’hi fa i que s’hi podria fer de més. I ara em direu allò de “però és que ara amb la crisi...” i jo us diré que abans de la crisi la situació de la recerca era exactament igual de precària que ara, amb situacions laborals lamentables. En tot cas, crec que seria interessant poder trobar espais de col·laboració entre arxivers i investigadors, potser el bloc del GALL podria exercir d’espai d’encontre, encara que virtual, on es poguessin plantejar projectes en comú.
No vull acabar sense esmentar el fet que el bloc del GALL, a més de fer una molt bona tasca de difusió del món dels arxius, serveix també d’altaveu per expressar opinions i per denunciar situacions que afecten a la qualitat dels serveis que els arxius poden oferir als seus usuaris. A principis d’any, el bloc es feia ressò del tancament de la sala de consulta i de la biblioteca de l’Arxiu de la Diputació de Lleida, certament una pèssima notícia. En aquesta direcció, un altre post publicat a l’abril recollia la indignació que produeix el fet de tenir unes polítiques culturals d’aparador que aboquen a situacions com la de l’Arxiu de la Diputació o la de l’Arxiu Municipal de Lleida. Precisament, la situació del Municipal era descrita en aquell escrit com d’encaixonament a les“dependències del palau de la Paeria, als baixos de l’edifici Pal·las i a les antigues casernes de Gardeny” mentre queda encara pendent la construcció d’una seu definitiva. Això de la nova seu del Municipal és una cançó que fa més de 14 anys que dura (ho sé del cert) però que mai no s’ha acabat de resoldre. Suposo que això és així perquè el gènere humà tendeix a pensar que si una situació es manté durant un any d’una determinada manera, pot aguantar un any més i un altre i un altre i així fins a l’infinit. Però és clar, no hi ha res que duri per sempre. El passat 14 de juliol a Lleida va ploure i la documentació que estava al Pal·las es va mullar. La notícia va sortir al diari Segre, la podeu consultar en aquest enllaç. La tinent d'alcalde i regidora d cultura diu, segons la notícia, que "malgrat aquest contratemps, l'arxiu municipal continua operatiu". Operatiu? No crec que pugui estar massa operatiu amb tot el personal fent mans i mànigues per salvar la documentació si més no aquesta és la sensació que tinc jo com a usuària, vist des de fora.

dissabte, 3 d’agost del 2013

Votació d’OPCIT-IBID als premis blocs 2013





Aquesta és la tria que hem. Molta sort a tots els participants. Ah! I si encara no heu votat, podeu votar OPCIT-IBID a la categoria “història, tradicions i patrimoni”. 

categoria:
associacions, entitats i organitzacions sense afany de lucre
Associació d'Amics del Camí de Sant Jaume de Cervera i la Segarra

categoria:
comunicació i nous mitjans
LaNotícia.Cat

categoria:
cuina, gastronomia i enologia
Graella de sucre

categoria:
cultura i tendències
Mosaics de cultura

categoria:
literatura
LLIBRERIA LA GRALLA

categoria:
educació
AMPA Pinediques de Taradell

categoria:
esports
Excursions per Sant Llorenç

categoria:
història, tradicions i patrimoni
Cafès de Patrimoni

categoria:
política, economia i societat
Despolitricant

categoria:
miscel·lània / personals
MeteoPallars

categoria:
sostenibilitat i medi ambient
MónNatura Pirineus

categoria:
tic
Betes i Clicks - desenredant la xarxa

categoria:
turisme i viatges
Viatge per Catalunya

categoria:
universitats, recerca i ciència
Postexcavatòrix

categoria:
corporatiu
El bloc del Museu de Ciències Naturals


divendres, 2 d’agost del 2013

Encara sembla que Llúcia ens vulgui dir alguna cosa



El monestir de Sant Pere del Burgal està ben a prop d’Escaló, tot just a uns 20 minuts. La primera menció que se’n té és del segle IX quan n’era abat algú anomenat Deligat i quan encara no s’havia construït el complex que més o menys resta avui.
Les ruïnes del Burgal impressionen, ningú no s’espera trobar res de semblant en un lloc on s’hi ha d’arribar a peu. El complex monàstic està format per una església de tres naus i diverses dependències annexes. Per les seues dimensions i pel seu emplaçament podem pensar que devia ser un lloc important. Si més no ho va ser per al monestir de Gerri i per al de Lagrasse que entre els segles X i XI es disputaren l’indret. En aquell moment, al monestir de Sant Pere del Burgal hi havia una comunitat de monges de la qual en coneixem el nom de la primera abadessa: Ermengarda.
Malgrat les disputes entre Gerri i Lagrasse, el Burgal formava part del patrimoni comtal i potser aquest fet ens pot ajudar a entendre perquè en les seues pintures murals ens hi apareix Llúcia de la Marca. La comtessa, fou una de les dones més influents del panorama polític del segle XI. Es va casar amb Artau I, comte del Pallars Sobirà, el 1058 de qui es devia divorciar set anys més tard per tornar-se a casar amb Ermengol IV d’Urgell. La seua influència al comtat del Pallars Sobirà es evident malgrat el divorci. Artau I havia estat excomunicat i fou Llúcia qui aconseguí que s’aixequés l’excomunió del comte després de la seua mort el 1081.
Llúcia continuà prenent decisions al Sobirà al costat del seu fill Artau II. Va morir el 1090, potser en el moment en que les pintures de Sant Pere del Burgal s’estaven fent.
Actualment al Burgal es pot veure una reproducció (les originals són exposades al MNAC) de les pintures de l’absis central on hi ha representada la figura d’una dona que ha estat identificada amb la comtessa Llúcia. La figura sembla feta a escala natural com si es volgués fer evident que la comtessa havia de romandre al Burgal per tota l’eternitat. De fet, mirant-la davant per davant encara sembla que Llúcia ens vulgui dir alguna cosa.

Podeu visitar el monestir tots els dijous i els dissabtes d’11’00 a 14’00 h, de l’1 al 31 d’agost de 2013. Si voleu fer la visita guiada és cada dimarts i divendres a partir de les 10’00 h. Consulteu tots els horaris aquí.


diumenge, 14 de juliol del 2013

La Botiga dels “colporteurs” obre les portes a Soueix




El passat 1 de juliol de 2013 va obrir al públic la Boutique des Colporteurs, un espai situat a l’antiga casa Souquet de la població de Soueix (Couserans, França).
Han estat set els anys que s’han dedicat a l’estudi i l’inventari de la documentació i el material que es conservava en aquesta antiga botiga de finals del segle XIX. Tota aquesta feina ha fet possible que avui pugui ser visitada amb el seu mobiliari original i molts dels articles que s’hi van vendre fins a finals de la dècada de 1950.
La botiga de casa Souquet havia subministrat mercaderies als venedors ambulants que arribaven als pobles portant tota mena d’objectes. Quincalla, bijuteria,rellotges, objectes de merceria, d’òptica o religiosos, eren alguns dels productes dels quals els colporteurs es proveïen a Casa Souquet per després vendre’ls a les poblacions que visitaven. L’arribada dels venedors ambulants als pobles acostumava a ser molt esperada i era un veritable esdeveniment social perquè no només arribaven carregats d’objectes per poder comprar sinó també de notícies de la resta de pobles que havien visitat abans.
Aquests venedors ambulants occitans també visitaven les poblacions pallareses per tal de vendre-hi els productes que portaven, ja fos al detall o en les botigues locals com Casa Sanet d’Alós d’Isil o Casa Gallimó d’Esterri d’Àneu.
Fa deu anys, els hereus de Casa Souquet van vendre l’immoble al poble de Soueix. La musealització ha permès recuperar la botiga i les habitacions contigües situades a la planta baixa on s’hi ha creat un espai dedicat a la història d’aquests venedors ambulants.
I aprofitem l’avinentesa per dir-vos que a partir del 16 de juliol l’exposició El Port de Salau. Història d’un camí transfronterer als Pirineus centrals ja es podrà visitar a l’Ecomuseu de les valls d’Àneu.