divendres, 18 de gener del 2013

Una exposició sobre la història del Port de Salau


















El Château de Seix (Ariège) acull, des del 28 de desembre de 2012 i fins el 12 de maig de 2013, una exposició que explica la història del Port de Salau, un indret geogràfic clau per entendre els contactes transfronterers entre el Pallars i el Coserans, entre Catalunya i Occitània. S’hi descriuen les relacions ramaderes, comercials, humanes, l’organització del territori orientada a la gestió d’aquestes relacions, en definitiva la història compartida de dos vessants als quals no els separa la muntanya sinó que els uneix. El trànsit de gent i mercaderies pel Port de Salau, així com també per d’altres ports com el de Marterat o el d’Aulà, va fer que a les confluències de camins s’hi posessin peatges, es construïssin fortificacions, es fundessin hospitals i hi creixessin poblacions. L’exposició pretén donar a conèixer la història de totes aquestes relacions així com el patrimoni que va construir-se a redós dels lligams transfronterers.

Des de l’època romana, l’organització territorial de la zona del Coserans evidenciava una voluntat de control sobre els passos pirinencs. Aquest fou el motiu pel qual es van fundar les poblacions de Sent Gironç i de Sent Lliser la qual conserva unes importants restes de la seua muralla romana construïda a principis del segle V.
A les darreries del segle XII, els monjos hospitalers es van establir a Salau, al peu del port, on atengueren peregrins i viatgers. 
Una carta de 1292 ordenava la presència d’un frare hospitaler a la petita església de Sant Joan. L’edifici havia desaparegut però la toponímia en mantenia la seua traça en l’indret anomenat el planell dera Gleiseto, per sota de la cabana d’Empoll, al vessant occità. Unes excavacions arqueològiques portades a terme dins el marc de la recerca d’aquesta exposició han permès localitzar-la.

Els intercanvis comercials que es portaren a terme al llarg del segle XIX, permeten documentar el pas, pel Port de Salau, de milers de persones i centenars de tones de mercaderies per any. Aquests intercanvis (tant els legals com els il·legals) entre les dues bandes feien que a les fires i mercats de Sèish s’hi poguessin trobar productes provinents de Catalunya com la sal, l’oli d’oliva i la llana. Al seu torn, els catalans hi adquirien animals per al treball agrícola, bestiar per a la ramaderia, cereals o vi del Llenguadoc. A banda dels intercanvis comercials al segle XIX també hi hagué uns fluxos laborals molt importants entre ambdós vessants pirinencs. La pressió demogràfica a la zona de l’Alt Salat va fer que molts dels seus habitants es desplacessin per tal de treballar com a temporers agrícoles al Pallars en el moment que calia mà d’obra per poder dallar els prats. Pels volts de 1850 foren uns 10.000 els dallaires occitans que passaren el Port de Salau per anar a fer de temporers al Pallars. La migració temporal va diversificar-se i va propiciar l’aparició de nous oficis com els colporteurs (venedors ambulants) i els orsalhers (ensinistradors d’óssos).
 
El trànsit de mercaderies entre el Coserans i el Pallars van fer necessària l’existència de control duaner. A Salau hi havia duana, però també n’hi havia a Alós d’Isil. La duana de Salau va registrar el pas de 160 tones de mercaderies el 1859 i el 1880 el pas de prop de 30.000 persones.
I entre els viatges amunt i avall de tanta gent, a principis del segle XX ens trobem amb l’anècdota del pas d’Albert de Mònaco que consta que va estar a Salau el 6 d’agost de 1916, abans de passar cap al Pallars. Aquí va allotjar-se a casa Ignàsia d’Isil i durant la seua estada a la zona va visitar l’estany d’Airoto.

La indústria paperera que durant dos segles havia funcionat a la vall del riu Salat, al segle XIX es va trobar amb una manca de matèria primera, segurament provocada per la sobreexplotació de la forest local. El 1874 l’empresa Caujolle de Cadarcet assaja una solució que li hauria permès portar fusta del bosc de Bonabé. Per aquest motiu s’obre una pista que havia de permetre la connexió entre els dos vessants pirinencs però les obres s’aturaren a Empoll. El 1903 fou l’empresa Matussière-Forest la que va iniciar les obres que permetrien finalment posar en funcionament la iniciativa d’explotar el bosc de Bonabé i traslladar la fusta a través del port de Salau. En aquest cas es construïren unes grans infraestructures que permeteren, no sense força entrebancs, portar la fusta per cable fins al vessant occità. La iniciativa va finalitzar el 1921.

La Guerra Civil Espanyola va comportar l’any 1938 un èxode cap a França de més de 2.000 refugiats que travessaren els ports pallaresos (Salau, Bouet, Marterat). Només entre el 2 i el 15 d’abril passaren més de 700 persones, prop de 500 ho feren pel Port de Salau. Molta d’aquesta gent va ser acollida als departaments francesos de l’Aveyron i el Puy-de-Dôme, principalment a les seues capitals, Rodez i Clermont-Ferrand.

Amb la Segona Guerra Mundial, milers de persones fugiren de la guerra europea passant els Pirineus en direcció a Espanya. Molts pogueren arribar fins aquí gràcies a la feina de les xarxes d’informació i evasió aliades. A la zona del Pallars Sobirà i el Coserans s’hi van bastir dues xarxes d’informació en les quals el component local fou fonamental a l’hora de poder-se implantar sobre el territori i obrir camí a les comunicacions entre l’Europa ocupada pel nazisme i Londres i els Estats Units. D’una banda la xarxa Wi-Wi, organitzada per l’OSS americà i de l’altra la xarxa belga de Jean. En aquest cas, el coneixement del territori dels membres de les dues xarxes va permetre evitar un port de Salau extremadament vigilat pels alemanys. Tant la Wi-wi com la de Jean utilitzaren el pas dels Vinyals (situat entre el port d’Aulà i el de Salau), per tal de poder realitzar el seu trànsit transfronterer.
 
L’exposició ha estat possible gràcies a les recerques fetes per diversos professionals d’ambdues bandes (Coserans i Pallars) i gràcies a l’impuls de la xarxa PATRIM de la qual en formen part el Château de Seix i l’Ecomuseu de les valls d’Àneu, entre altres equipaments.


dimecres, 2 de gener del 2013

Una estratègia de gestió cultural on-line



Sembla ben evident que avui en dia ningú no pot dubtar de la importància que té Internet per a la comunicació entre les persones. Les TIC i les xarxes socials han permès desenvolupar una nova manera de relacionar-nos i d’informar-nos, tot i així les continuïtats entre el món off-line i el món on-line són evidents... o si més no ho haurien de ser.
 
Més enllà de la dimensió individual, les empreses, les associacions, les institucions, les escoles... i/o les entitats culturals també són presents a la xarxa, de vegades però, més per un impuls gregari que no pas per haver-se convençut de la necessitat després d’una bona reflexió que respongui per què i com cal ser-hi.

La presència a la xarxa cal que sigui planificada o si més no pensada i raonada. El fet que s’hagi creat una nova manera de comunicació no vol dir que el món on-line sigui quelcom a banda del món off-line. La comunicació a través d’Internet i les xarxes socials és nova perquè l’accés a la informació és ràpid i immediat però sobretot perquè tothom pot convertir-se en emissor alhora que és receptor de la informació. Bidireccionalitat i feedback són les claus de volta del canvi. Però el canvi no implica una fractura entre el món off-line i el món on-line, la presència a la xarxa de les entitats culturals ha de reflectir com són a la “vida real”.

És important analitzar com és la nostra entitat cultural per poder pensar en l’estratègia que cal seguir a la xarxa. Hi ha moltes xarxes i eines que ens poden fer servei però potser no cal que les utilitzem totes. Fer una bona tria ens pot ser més útil que tenir presència a tot arreu i la tria cal fer-la en funció de les necessitats i del capital humà. Un exemple: conèixer d’entrada quines són les necessitats reals i quines persones poden gestionar allò que serà la nostra comunitat on-line pot ajudar-nos a triar entre fer front a una estratègia en solitari a la xarxa o bé desenvolupar-ne una de col•lectiva.

A continuació us presentem una guia que pot servir d’ajuda a l’hora de planificar l’estratègia i la presència a la xarxa. En ella es presenten més d’una vintena de xarxes socials i eines 2.0, no pas per utilitzar-les totes sinó per poder fer una tria en funció de les necessitats.

Aquestes xarxes i eines es troben agrupades en diversos àmbits que han de permetre cobrir un gran ventall de possibilitats que Internet posa al nostre abast:
  • Ens organitzem
  • Ens informem
  • Ens mostrem
  • Ens geolocalitzem
  • Ens difonem
  • Ens relacionem
  • Ens monitoritzem
  • Ens analitzem
Per a cadascuna de les xarxes i eines es dóna una breu explicació de què és i per a què serveix, si cal incorporar imatge corporativa (avatar) al perfil, quins continguts s’hi poden mostrar, com hi cal actuar, com s’hi pot interactuar i com es pot valorar la reputació on-line de l’entitat i les estadístiques de visitants (monitorització i anàlisi), entre altres qüestions. La guia es va elaborar fa uns mesos per tant hi ha hagut canvis a la xarxa, per exemple Google Docs ara és Google Drive, però aquest canvis no afecten la seua funcionalitat.

Us podeu descarregar la guia seguint aquest enllaç.

Esperem que us faci servei.