diumenge, 29 de setembre del 2013

Vist des de fora

Post publicat el 10 de setembre de 2013 al bloc del Grup d'Arxivers de Lleida.



Noemí Riudor
Llicenciada en Història. Investigadora
@nriudor

Ja comença a fer de mal dir quants anys fa que sóc usuària dels arxius. Tinc clar que va ser força abans d’acabar la carrera d’història però per comptar-los ja no en tinc prou amb els dits de les mans. En tot cas aquesta no és una dada massa rellevant, el que sí que és rellevant és haver pogut observar des de les diferents sales d’investigadors, els canvis que s’han produït des de mitjans dels anys 90.
 
Durant els meus primers contactes amb aquest món dels arxius vaig topar amb l’actitud possessiva d’alguns “arxivers” que havien custodiat la documentació durant dècades, com si es tractés de l’escriptura del patrimoni immoble familiar. En aquests casos hi havia una conversa que s’anava repetint:
-Què busques?
-Voldria l’inventari
-Però què busques?
-Faig una recerca sobre [poseu-hi qualsevol tema]
-Ui! D’això aquí no hi ha res
-D’acord gràcies, però em deixeu l’inventari?
Dient això, que quedi clar que no pretenc faltar al respecte de ningú, únicament descriure una situació amb la qual al llarg dels anys m’he anat trobant, això sí com més va amb menys freqüència (tot i que em consta que encara es produeix). I si m’hi he trobat cada cop menys ha estat perquè les arxiveres i arxivers s’han anat professionalitzant cada cop més. Un exemple d’aquesta professionalització és aquest bloc conduït per cinc persones amb moltes inquietuds que van més enllà del seu horari laboral. Els canvis en el món dels arxius s’han produït (com no podia ser d’una altra manera) gràcies a les persones dinàmiques que han entès que el món de la gestió de la informació estava canviant a un ritme ben accelerat. La feina d’arxiver no només consisteix en conservar la documentació sinó que cal difondre-la, facilitar-ne l’accés, rebre el feed-back de l’usuari... i això ens aboca a parlar de cultura 2.0, quin concepte oi? Val a dir que d’aquí a quatre dies l’etiqueta 2.0 l’haurem hagut de substituir perquè ja passarem pel 5.3 o pel 15.8, en tot cas potser ens podríem quedar només amb el substantiu cultura que és (i ha estat sempre) transmissió, interacció, col·laboració i difusió (segur que em deixo coses), tot i que en algun moment s’hagi oblidat i que ara ho redescobrim en el mode on-line.
Llàstima que una flor no fa estiu, vull dir que el dinamisme del GALL no és la norma i per veure-ho només cal donar un cop d’ull al Facebook, al Twitter, al Pinterest o al Delicious per veure que hi ha molts pocs perfils d’arxius fent tasques de difusió o de curació de continguts. També entenc que el dia té 24 hores i que no en tots els arxius hi ha prou personal com per atendre tasques de difusió sense desatendre la feina més imprescindible.
I sobre els usuaris, què us diré? Dissortadament sembla que cada any hi ha menys companys investigadors a les sales de consulta, una situació que contrasta amb la que es pot viure als arxius francesos, si més no als departamentals. Allí s’hi pot trobar un fenomen que, vist des d’aquí, resulta curiós: em refereixo als genealogistes no professionals. Aquests investigadors acostumen a ser gent jubilada que finalment disposa de temps i diners per poder dedicar a la recerca de les pròpies arrels. Aquests chercheurs omplen diàriament les sales de consulta (i quan dic omplir vull dir fins a arribar pràcticament al màxim de la capacitat de la sala) on hi conviuen amb d’altres investigadors (francesos o estrangers, freelance o no) i també amb genealogistes professionals. I aquí a Catalunya, qui són els usuaris? A tomb d’aquesta pregunta podríem llegir aquest article que el GALL va publicar el març d’enguany, en el qual s’hi fan algunes reflexions interessants. Però jo voldria continuar aprofundint en aquest tema i em pregunto si es fa recerca en aquest país? Personalment crec que de recerca se’n fa molt poca i la poca que és fa hi és per militància, en una situació d’absoluta precarietat.
Sabeu què seria extremadament interessant? Que cada arxiu pogués disposar d’un “investigador resident” per poder impulsar recerques des del propi arxiu, per donar assistència a les recerques externes, per poder retornar al territori on aquest arxiu estigui emplaçat tota la feina que ja s’hi fa i que s’hi podria fer de més. I ara em direu allò de “però és que ara amb la crisi...” i jo us diré que abans de la crisi la situació de la recerca era exactament igual de precària que ara, amb situacions laborals lamentables. En tot cas, crec que seria interessant poder trobar espais de col·laboració entre arxivers i investigadors, potser el bloc del GALL podria exercir d’espai d’encontre, encara que virtual, on es poguessin plantejar projectes en comú.
No vull acabar sense esmentar el fet que el bloc del GALL, a més de fer una molt bona tasca de difusió del món dels arxius, serveix també d’altaveu per expressar opinions i per denunciar situacions que afecten a la qualitat dels serveis que els arxius poden oferir als seus usuaris. A principis d’any, el bloc es feia ressò del tancament de la sala de consulta i de la biblioteca de l’Arxiu de la Diputació de Lleida, certament una pèssima notícia. En aquesta direcció, un altre post publicat a l’abril recollia la indignació que produeix el fet de tenir unes polítiques culturals d’aparador que aboquen a situacions com la de l’Arxiu de la Diputació o la de l’Arxiu Municipal de Lleida. Precisament, la situació del Municipal era descrita en aquell escrit com d’encaixonament a les“dependències del palau de la Paeria, als baixos de l’edifici Pal·las i a les antigues casernes de Gardeny” mentre queda encara pendent la construcció d’una seu definitiva. Això de la nova seu del Municipal és una cançó que fa més de 14 anys que dura (ho sé del cert) però que mai no s’ha acabat de resoldre. Suposo que això és així perquè el gènere humà tendeix a pensar que si una situació es manté durant un any d’una determinada manera, pot aguantar un any més i un altre i un altre i així fins a l’infinit. Però és clar, no hi ha res que duri per sempre. El passat 14 de juliol a Lleida va ploure i la documentació que estava al Pal·las es va mullar. La notícia va sortir al diari Segre, la podeu consultar en aquest enllaç. La tinent d'alcalde i regidora d cultura diu, segons la notícia, que "malgrat aquest contratemps, l'arxiu municipal continua operatiu". Operatiu? No crec que pugui estar massa operatiu amb tot el personal fent mans i mànigues per salvar la documentació si més no aquesta és la sensació que tinc jo com a usuària, vist des de fora.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada